El llibre al qual pertany aquest comentari és Quadern d’Aram escrit per Maria Àngels Anglada l’any 1997. Aquesta va ser la seva última obra, que comptava amb el suport i reconeixement públic ja que feia 30 anys que havia escrit les seves primeres obres. Cal destacar que uns anys abans (1994), ella havia escrit el Violí d’Auschwitz que tractava sobre el genocidi dels jueus a mans dels nazis, i entre les quals hi ha similituds com els valors i el missatge que vol transmetre.
El gènere amb què està escrita és narrativa i no li podem assignar cap corrent estètic concret.
L’objectiu de l’obra és denunciar la crueldat humana a través d’uns fets que van tenir lloc entre 1915 i 1916, és a dir el genocidi armeni per part dels turcs, i per tal que sigui recordat i conegut igual que el nazi. Durant aquests anys molts armenis van ser empresonats , deportats i brutalment assassinats. Alguns però van poder fugir a temps, i és concretament en la fugida d’una mare I un fill el que relata aquest llibre, i com aquest fet els canviarà la vida per sempre.
Però ens centrarem més concretament en les pàgines 88 i 89 d’aquesta novel·la, que formen part del capítol V anomenat Marik. Marsella, on Aram abans d’embarcar amb els Kondos li dóna la llibreta a Marik (la seva mare) per tal que ella continuï.
Fins ara el narrador havia estat Aram, però ara aquest paper recau sobre Marik, per tal que expliqui els fets des del seu punt de vista i ens permeti accedir als seus pensament i records.
En els fragments següents es centra en explicar per una banda la fugida de manera força resumida, sobretot detalls concrets i per altra banda la prometença que ella va fer quan Aram estava malalt, la d’anar al monestir de Narek i afegeix també detalls de la vida de Vahé.
Fixant-nos primer de tot en la fugida, Marik destaca la valentia del seu fill durant tot el camí, i com els fets que va veure el van fer convertir-se en adult de manera ràpida; un d’ells és quan Aram recull un nadó dels braços de la mare que es moria, també l’autocontrol que va tenir amb la gana és a dir mai no reclamava ni més menjar, ni més beguda. Sobre la fugida també destaca tota la gent que trobaven pel camí i que acabava defallint ja que no tenien provisions, però no se’ls podia donar ajuda. Com hem dit gràcies a la seva prometença es poden salvar els dos, però abans d’ emprendre el viatge ningú de la família s’hauria imaginat que cap d’aquest esdeveniments hagués pogut tenir lloc, tot i que ja havien hi havia hagut matances anteriorment. De Vahé, el seu estimat marit descriu que era un poeta que estimava Armènia, el seu país, i per transmetre aquest amor ho feia mitjançant la poesia, uns poemes que Marik ja sabia de memòria.
El tipus de discurs utilitzat és la descripció, en aquest cas d’uns fets passats (fugida) , expressats amb un llenguatge senzill i entenedor, de manera que ho pot transmetre tan a un públic adult coma un de jove. El següent fragment el podem dividir en tres parts com ja hem mencionat amb més detall anteriorment: la primera que parla sobre com Aram va deixar de ser un nen a causa de la situació viscuda, una segona on explica que gràcies a la seva prometença d’anar al monestir de Narek els va salvar als dos i la tercera on es narren alguns fets de la vida de Vahé. Tots aquests fets narrats des del punt de vista de Marik, i de manera interna.
Els personatges a destacar d’aquestes dues pàgines de la novel·la són primerament Marik que veu les coses des d’una perspectiva adulta i també des del punt de vista de mare i de dona enamorada. Tot i el dolor que sent, sap sobreposar-se i narrar els fets amb serenitat i amb passió i molt de dolor quan fa referència al seu marit. Aram és destacat per la seva mare per la valentia i el control que presenta davant de la terrible situació i la seva maduresa quan tan sols era un nen. Per últim Vahé descrit com un poeta enamorat de la seva terra que transmetia aquesta passió als qui el rodejaven. Pel que fa al temps i a l’espai, Marik escriu desde Marsella, 8 anys després de la fugida, és adir el 1923. En relació al temps històric cal dir que el Tractat de Sèvres firmat el 1920 va reconèixer la independència d’Armènia i en va delimitar les fronteres. Com podem veure tot i que les protagonistes no es troben en el seu país, veiem que són temps més tranquils. Pel que fa al temps del discurs, trobem retrospeccions ja que tot el que explica es basa en records passats i en aquests fragments de manera força ràpida ja que no aprofundeix molt.
Com a trets estilístics cal destacar la interrogació retòrica que trobem en “Mai no en tindrien prou, de sang armènia?, també trobem una frase feta “ens havia tingut amb l’ai al cor”, i per últim destacar el motiu de les roses, que simbolitza la vida deixada enrere i arravatada pels turcs.
Com a conclusió podem dir Quadern d’Aram, és una novel·la que ens convida a recordar tot i que pugui ser dolorós, per tal de rectificar i no caure en els mateixos errors un altre cop, també posa de manifest la perversió humana, i fa una reflexió de com som capaços els humans d’arribar en aquests extrems de crueldat contra els nostres semblants. Tota aquesta crítica i reflexió combinada amb la il·lusió, amor i lluita constant per sobreviure i refer la vida després d’una desgracia, a seguir endavant perquè cada dia sortirà els Sol i s’ha de continuar tot i que el passat pesi, i justament això és el que veiem reflectit a les pàgines 88 i 89, aquesta necessitat de continuar vivint i no caure en l’oblit.
