Armènia

Armènia és un estat situat a Àsia, a la part nord-est de l'altiplà Armèni, entre el Petit Caucas i l'Araxes. Al nord està limitada per Geòrgia, al est per l'Azerbaidjan, al sud - oest per Turquia i al sud - est per Iran.

La capital del país és Erevan.
Geogràficament parlant, podem dir que és una zona muntanyosa, i les seves altituds estan sempre per damunt dels 1000 m, però el volcà Aragac és el més elevat, amb una altura de 4.095 m. Els terratrèmols i són freqüents.
El clima és continental, és a dir els hiverns són freds i els estius calorosos i força secs, la pluja és escassa.
El llac Sevan és el més gran de la regió ja que rep aigua de vint-i-vuit rius, i l'Hradzan s'emporta l'aigua cap a l'Araxes.
Els sóls són volcànics, i negres, i en ells predomina principalment una vegetació semidesèrtica i cap a altures mitjanes es troben algunes extensions herbàcies.
Les activitats econòmiques principals són l'agricultura, la ramaderia i la pesca, tot i que el sector miner també és molt important. S'ha de tenir en compte que la densitat de població és relativament alta.

Es creu que Armènia podria ser un dels primers llocs on es va assentar la civilització humana.
El regne d'Armènia va arribar a la seva màxima esplendor i expansió entre el 95 i el 66 a.C, ja que s'extenia per les costes de tres mars: el Caspi, el Negre i el Mediterrani. És una país que al llarg dels segles va estar dominat per diferents imperis com per exemple el Romà, el Bizantí, el Persa i l'Otomà, tot i que també ha viscut períodes d'independència.
Cal destacar que  l'any 301, Armènia es va convertir en el primer país del món en adoptar la religió cristiana de manera oficial.
Cap el 636, va passar a ser un principat autònom dins de l'imperi Àrab, però quan aquest es va debilitar (884) va recuperar la seva independència.

Entrada ja l'Edat Mitjana Armènia va estar gobernada per la dinastía Bagrátida fins el 1045. Durant aquest període molts territoris de l'Armènia es van separar per formar estats independents, tot i que aquesta situació va durar poc ja que van caure en mans dels bizantins i poc després dels turcs. Els mongols també la van conquerir i a ells s'hi van afegir altres estats centrals asiàtics (1200-1400) aquest fet va provocar que Armènia quedés molt debilitada, amb la qual cosa el 1500 l'Imperi Otomà i l'Imperi Safàvida es van repartir el territori Armeni tot i que Rússia es va incorporar la part est.
Però va ser amb l'inici de la primera Guerra Mundial quan van arribar els problemes pels Armenis;

Els Joves Turcs havien acavat amb el gobern del sultà Hamid i s'estaven fent amb el poder amb l'objectiu d'aconseguir un estat centralitzat i culturalment homogeni. En esclatar la Gran Guerra, aquest nou govern es va començar a malfiar dels armenis ja que pensaven que estaven aliats amb l'enemic i també pel fet que els russos van mantenir un contingent de tropes armènies. Com a conseqüencia el 24 d'abril de 1915 molts intel.lectuals armenis van ser arrestats, i funcionaris del govern destituits, se'ls va pendre les armes de foc i va començar la seva detenció i deportació que va finalitzar amb assassinats massius patrocinats i aprovats per l'estat és a dir un genocidi contra el poble Armeni. Aproximadament van ser assassinats un 1,5 milions d'armenis entre el 1915 i el 1923 i més d'un milió van ser deportats cap a Síria o enviats al desert on van morir de gana i de set. També cal tenir en compte que dones i infants van ser raptats i després en van abusar, es va torturar, expropiar... A partir d'aquest moment va començar la diàspora Armenia cap a països àrabs com per exemple Egipte, Líban etc, tot i que també es van dirigir cap a Europa (París, Moscú, Londres, Marsella...) o Amèrica (Buenos Aires, Toronto, Montreal, Nova York, Los Ángeles...). Llocs on han pogut continuar i "refer" la seva vida després de la gran atrocitat que van haver de viure, i que el seu record perdura el dia d'avui, és per això que el 24 d'abril es conmemora arreu del món.

Aquest fet atròs l'han tractat diversos escriptors en les seves novel.les, un d'ells va ser Franz Werfel que ho va reflexar en la novel.la Els 40 dies de Musa Dagh (1933) on es narra la resistència de 5000 Armenis que viuen a prop del mont Musa Dagh, i que l'utilitzaran com a fortalessa per tal d'escapar d'aquell infern. Aquesta va ser la seva millor novel.la i possiblement també la millor sobre aquest tema,  per l'enfoc que hi dóna i el missatge de la lluita per la dignitat humana i la crueltat que té l'home contra si mateix.
Una altra novel.la és Els fills de l'Ararat (2008) escrita pel periodista Marc Morte, i on el fet és narrat per Kevin Longman, un jove escriptor que s'interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s'atrevirà a obrir la ferida de nou i a parlar sobre el seu passat comú a molts Armenis.

Atom Egoyam director de cinema d'origen Armeni, va dirigir el 2002 Ararat una pel.lícula que explica una història dintre d'una altra a partir d'un interrogatori d'un noi Armeni que té lloc en una duana. A partir d'aquest moment es comencen a desvelar els problemes i secrets personals dels dos personatges que arrivaran a tocar d'a prop l'holocaust Armeni.
Tot i el poc contingut artístic que s'ha realitzat sobre aquest terrible fet, hi ha hagut gent que ha volgut mantenir la memòria i el record del segon extermini més greu d'un poble contra un altre del segle XX per tal de no oblidar-lo perquè tot i que no s'en parli massa va existir i no es pot oblidar.




Fonts: http://www.genocidioarmenio.org/nota.asp?id=17, http://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_armeni,  http://www.acab.es/index.phpoption=com_docman&task=doc_view&gid=6, http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0220523

Biografia - Maria Àngels Anglada

Maria Àngels Anglada i d'Abadal va néixer a Vic el 9 de març de 1930.
Quan va esclatar la guerra civil (1936) juntament amb la seva família es va refugiar a Donostia (Euskadi), i hi va cursar els estudis primaris. Un cop acabada la guerra (1939) va tornar a Vic on va començar el Batxillerat.
L'any 1945 amb el poema Núria guanyà el tercer premi del concurs Cantonigròs, poc després ja va publicar els seus primers poemes en català  Ave Crux Fidelis i Cançó de bressol a la revista Ausona de Vic.

Dos anys després començà a estudiar Filologia Clàssica i a la vegada a assistir a classes clandestines sobre la història de Catalunya.
El 1954 es casa amb Jordi Geli, que l'havia conegut a la facultat, amb el que va tenir tres filles.
Fins aquell moment havia a viscut a Barcelona, però el 1960 es traslladà a Figueres on començà a donar classes de grec (1968-1969). És en aquesta època col.laborà amb revistes locals com ara El pont i Canigó. Un cop entrada la dècada dels setanta Anglada publicà el seu primer llibre de poemes, Díptic. Començà també a participar en la vida cultural de Figueres donant classes de català amb Òmnium Cultural, també va formar part del jurat en premis literaris... Cal destacar que va fer el seu primer viatge a Grècia.
A partir del 1975 va col.laborar i participar en més festivals com el Gespa Price de l'Autònoma de Barcelona, escriu el poema Els aiguamolls, també va col.laborar a 9 País i Reduccions. Tres anys després guanyà el premi Josep Pla per la novel.la Les Closes que explica com la besàvia del seu marit, Dolors Canals, és acussada per l'assassinat del seu marit (Tomàs Moragues)  i empressonada fins que no es demostra el contrari, va ser gràcies a un seguit de documents trobats a la casa pairal de les closes a Vilamacolum, els quals li van permetre elbaorar aquesta obra (1979)

No només va col.laborar en revistes i diaris a nivell literari, sinó que també es va involucrar en causes cíviques i polítiques. Va ser el 1982 quan va participar en la llista d'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra a les eleccions legislatives catalanes. En aquesta dècada va publicar Kyparríssia (recull de poemes), estrenà la cantata El bruel de l'Estany i també Les germanes de Safo i Viola d'amore (1983). Aquesta última va ser la seva tercera novel.la e en ella reflecteix el seu gran amor per la música situant-se a l'abadia de Vilabertran on hi ha un trio de músics, però és el violinista  Climent Moragues en el qual es centra més especificament i al qual l'envolta el suspens i la sorpresa. És important dir que va néixer la seva primera neta. Va ser el mateix any (1983) quan publicà una altra novel.la, Sandàlies d'escuma que et transporta a la Grècia Antiga,  que tant li agradava a l'autora, i on Glauca de Quios ens explica la bellesa de la seva ciutat, i les activitats que componen la vida diaria, juntament amb la companyia de la música i la poesia i destacan el meravelós paissatge, no i falta tampoc la intriga.
Una altra revista en la que col.laborar va ser La revista de Girona (1985-1998). El 1986 va tenir lloc un fet de gran importància, després d'anys de malaltia va morir el seu marit cosa que la va afectar molt emocionalment. A Artemísia (1989), ens trobem de nou amb el violinista Climent de Moragues de Les Closes, on aquest fa un viatge a l'illa de Safo on coneixerà a Artemísia un a pintora turmentada per la mort del seu fill. La finalitat principal d'aquesta novel.la és denunciar les injustícies del segle XX i on fa referència a pintors, músics, poetes... tant homes com dones amb els quals desarrollarà tota l'història.
A partir del 1990 es va dedicar a escriu-re molt, és en aquest període on situem la seva novel.la més important El violí d'Aushwitz (1994) on ens narra la crua realitat que es va viure en els camps de concentració nazis a partir d'un personatge fictici, en Daniel, un lutier que ha de contruir un violí per tal de salvar la seva vida i la del seu amic. Aquesta novel.la està realitzada a partir d'uns documents reals. També Quadern d'Aram (1997) ens reflecteix de nou les injustícies i massacres realitzades per l'home durant el segle XX, però aquest cop ho fa a partir d'Aram, un jove que recull tots els seus records i malsons viscuts durant l'extermini dels Armenis per part dels Turcs en un quadern. Un any després d'haver escrit El violí d'Aushwitz rep la Creu de Sant Jordi (1995). Una altra fita important, va ser que va passar a formar part de la Secció Filològica de

l'Institut d'Estudis Catalans, va arribar a ser vicepresidenta.
Altres obres que va publicar en aquests anys són per exemple L'agent del rei, La daurada parmèlia i altres contes, Epigrames de Meleàgre de Gàdara, Paradís amb poetes, Arrietta, Relats de mitologia entre d'altres.
Maria Àngels Anglada va morir el 23 d'abril de 1999, el dia de Sant Jordi.
L'última novel.la que va escriure va ser el recull de contes Nit de 1911 que es va publicar després de la seva mort.
Al llarg de la seva vida Anglada va conèixer diversos escriptors importants com Carles de la Riba, Salvador Espriu i  Joan Fuster, dels quals d'uns més que els altres li van servir de model literari a seguir.
Cal dir també que ella va morir justament a la diada de Sant Jordi, un dia especial per a una escriptora del seu nivell, que estimava la literatura, la seva llengua i país i pels quals va lluitar participant en moviments i actes, al igual que es veu reflexat en el contingut de les seves obres, defensant els drets humans i en contra de les injustícies socials.

Lleialtat - Josep Carner

Aquest poema anomenat Lleailtat pertany al llibre Absència escrit per Josep Carner l’any 1957. En aquesta época, Espanya estava sota la dictadura de Franco, cosa que per a Catalunya va suposar la prohibició de fer ús del Catlà.  Per tant podem dir que Lleialtat dir que pertany al moviment literari de l’època del franquisme, és per això que per tal de poder  expresar-se i no ser censurats, n’hi reprimits, molts intel.lectuals, van expresar-se mitjançant la litertura, més concretament  la poesía. Molts d’ells van col.aborar formant nuclis culturals clandestins, és a dir reunions, lectures, cursos… tot en Català per tal que arribés als joves i es pogués potenciar la llengua.
Algunes de les característiques d’aquest gènere van ser en primer lloc recuperar  trets del Noucentisme encarats cap al progrés i el futur. També es van aferrar al classicisme com a base i fonament de la cultura i a la vegada a l’avanguardisme  per no quedar-se enrrere  temporalment parlant, i així asegurar també una continuïtat.


Centrant-nos més concretamnet en el poema, podem dir en primer lloc que Carner vol fer referencia al sentiment d’enyorança que té cap a Catalunya.
Fixant-nos ja en el contingut veiem que la primera estrofa ens parla sobre el record llunyà, però que encara el té present en la seva ment  podem entendre que fa referencia a la seva terra, que ell va deixar ja que va tindre que exiliar-se.
En la segona fa referencia al debat interior que ell té per voler però no poder tornar. En la tercera, és com si ell perdés l'esperança i oblidés Catalunya, però en la quarta reflexiona de manera ràpida i veu que és impossible perquè ell es considera sentint català i estima la seva terra.
El títol s’anomena Lleialtat podem dir que significa que tot i està lluny de Catalunya  ell l’estima i pensa en ella tot i que no hi estigui present; sempre la porta al cor, sent-li així “lleial”. La relació que manté el títol amb el poema és completament directa, ja que aquest és molt adient, perquè amb una paraula resumeix tot el text.
La relació que manté amb la resta de poemes d’Absència, és que tots tracten el tema de l’enyorança, el retorn, el record, s’afegeix també el pas del temps observat desde la vellesa. S’ha de tenir en compte que Carner estava exiliat, i que la vida de Catalunya li queda ja molt llunyana cosa que fa que el poema tingui un punt melancòlic.
Tot el que diu el tex tés real, per tan versemblant, tot i que està vist des d’un punt subjectiu i les figures retòriques que li donen un aspecte inversemblant tot i que és tot el contrari.


De la forma podem dir que és un sonet ja que està format per quatre estrofes; les dues primeres de quatre versos i les dues últimes per tres.
Tots els versos estan compostos per deu síl.labes, per tan són d'art major. La rima és consonant ja que rimen les vocals i les consonants, combina també la rima masculina amb la femenina. L'esquema mètric quedaria: 1ra estrofa: A B B A, 2na estrofa: A B B A. 3ra estrofa: C A C. 4rta estrofa: A A C.
Podem trobar sinalefes com en el cas de finestra indiferent, que riu i, sigui a punt entre d'altres, i també el.lisions com que es i m'anima encara.
La veu poètica és en primera persona, ja que s'està referint a ell mateix.
De figures retòriques trobem una metàfora: el seny és esmussat, també personificacions: l'ull es desmenja, ma finestra indiferent.
Aquest poema el podem relacionar amb el tòpic literari de Vita Flumen és a dir la vida com un riu.


Com a conclusió podem dir que aquest poema de Josep Carner, que pertany a la seva quarta etapa, és molt profund i personal, ja que és un missatge de lleialtat cap a la seva pàtria, en un moment molt dur de la seva vida ja que estava exiliat. Cal destacar que aquest poema va agrupat amb uns altres sota el nom d'Absència i que tots tracten els mateixos temes és a dir l'enyorança, l'amor a la pàtria... cal destacar també que la seva visió ja és des de la vellesa, cosa que fa que sigui més crític i realista, sempre però amb un toc d'esperança.


Vocabulari:
- Esmussat: arrodonit
- Desmenja: indiferent
- Esmes: coratge
- Desvagament: desocupat

Diferències entre l'obra original de Mar i cel i el musical

Un cop llegida l'obra d'Àngel Guimerà i vista l'adaptació d'aquesta en el musical de Dagoll Dagom, ens fixem que hi ha força diferències entre elles, tant en les ecenes com en els persontges.
Centrant-nos primer en les escenes veiem que en el musical n'hi ha d'addicionals com per exemple l'expulsió dels moriscos de la peninsula Ibèrica on veus el rei amb els seus consellers prenent aquesta decisió.

Més endevant quan els cristians ja estan en el vaixell de Saïd, els pirates intenten violar les dones cristianes ja que Malek els ha donat permís, però quan Saïd veu el que està passant fa fuetejar Malek per tal de castigar-lo. En aquest mateix acte, a causa de la violència Blanca resulta ferida, i Saïd s'encarrega de curar-la i que estigui còmoda. Tota aquesta escena és diferent en l'obra, ja que els pirates no intenten vioar les noies, per tant Malek no és fuetejat, i Saïd no cura Blanca, al contrari Blanca cura Saïd ja que està ferit.
Seguidament robem una altra scena diferent: n el musical Blanca està dormint en el camarot d Saïd i de cop es desperta, treu el punyal i intenta matar-lo, però és detinguda pel grumet. En l'obra lla entra en el camarot amb el punyal, però ell es desperta en el moment just per tal daturar-la. A causa d'aquest fet Blanca li demana que la mati, però ell li explica la seva història, és a dir de om va ser expulsat amb la seva mare que va acabar morta. L'altra diferència que trobem en aquest punt és que en l'obra original Saïd relata aquesta història davant de Blanca, Carles i Ferran i en el musical només davant Blanca.
En el moment en què tots els pirates es posen contra Saïd amb Malek com a capdavanter, tots insisteixen que els dos lluïtin, però Malek realment no s'atreveix (en l'obra original), però en el musical sí que comencen a lluitar, però quan el grumet crida terra aquesta cessa.
Quan Blanca i Saïd es declaren el seu amor, es besan, això no consta en el llibre autènic, ja que en l'època que Àngel Guimerà la va escriu-re no estava ben vist.
Fixant-nos ja en el final, veiem que també acaba diferent ja que en l'original Blanca mor primer ja que Carles li dispara sense voler, és a dir amb intenció de matar-lo a ell, i després Saïd es mata, però en la versió de Dagoll Dagom, Carles dispara Saïd i després Blanca s'apunyala.
Com podem veure hi ha moltes diferències escenogràfiques.
Passem doncs als personatges: en primer lloc cal mencionar que Carles en el musical és el Virrei de València i juntament amb el rei expulsen els moriscos. També veiem que surten dones que en l'obra original no tenen cap paper com per exemple la germana de Blanca, en canvi sí que tenen un paper els "soldats de Carles" és a dir en Roc..., que en el musical són irrellevants.
En aquest també trobem un nou personatge: el grumet que és fidel a Saïd i està al cas de tot el que passa al vaixell.
Per últim veiem que Joanot no té cap interès en ajudar a Saïd, és a dir que ell deixa lliure els cristians a canvi de poder tornar a València i viure bé. Un cop aconsegueix el que vol, deixar lliures els cristians i no es preocupa pas d'ajudar el capità.

Com a conclusió podem dir que un cop vistes les dues versions, trobem força diferències, tant a nivell escenogràfic com a nivell dels personatges. Això és així, ja que en el musical tot vol ser més espectacular i visual, per això la majoria d'escenes transcorren a coberta i no en el camarot. La introducció de nous personatges també ens dóna una altra visió dins del vaixell, cosa que permet més acció.
Tot i ser diferents l'argument de les dues és el mateix i val la pena poder contrastar les dues versions.

La poesia - Josep Carner

1. Què és poesia?
 Segons Thèodore de Banville la "Poesia és aquesta màgia, que consisteix a desvetllar sensacions amb l'ajuda d'una combinació de sons..., aquest embruix gràcies al qual idees ens són necessàriament comunicades per paraules que, malgrat tot, no les expresssem."




a) Altres definicions de poesia:

• Art del llenguatge que consisteix en expressar segons un ritme, normalment el del vers un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc al qual cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. - Diccionari-
• "La poesia és la musicalitat de les coses que discorre a ones per recrear amb la paraula imatges visuals"- Boris Pasternack-

Definició personal de poesia:
La poesia és l'art de combinar paraules i idees per tal d'expressar els sentiments i les emocions o simplement un pensament personal.




Temes i tòpics literaris en la poesia:


a) Troba un poema per a cadascun d'aquests grans temes: Vida (i pas del temps), Amor, Mort i Natura. Cal que expiquis quin és el tòpic literari present en el poema.

• Vida ( i pas del temps): El poema és Ahir de Josep Carner, es pot identificar amb el tòpic literari de "Tempus fugit" és a dir que el temps passa irremeiablement.

   Menta, farigola,
ruda i romaní.
Una vella, vella
com un pergamí




d'hora a la finestra
vol reconfegir
la casa que hom veia
darrera el jardí.
D'allà la cridava
un minyó veí.
Anaven a escola
pel mateix camí.




 Que en fa d'anys, sospira,
que ell se li morí!
Tants d'anys fan un dia,
un de sol: ahir.

I, si s'estimaren,
mai no s'ho van dir.
Menta, farigola,
ruda i romaní

• Amor: El poema és Cançó d'un doble amor de Josep Carner, es pot identificar amb el tòpic literari de   el joc de l'amor ja que es refereix a l'amor com a pura diversió.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.




Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.




L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.




Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.




L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.




I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.




L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

• Mort: El poema és  Em declaro vençut de Miquel Martí Pol, es pot identificar amb el tòpic literari de "Memento Mori"

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré en somort. Cada matí
esfullaré una rosa -la mateixa-
i amb tinta evanescent escriuré un vers




decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori, caveu un clot profund
i enterreu-m'hi dempeus, cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:




-Mireu, un mort amb la mirada viva.

• Natura: El poema és el numero I de La natura supera la bassarda d'Emigdi Subirtas, podem identificar el tòpic de Beatus ille pel fet del contacte amb la natura que té l'home.

Davant de mi es presenta la natura,

esplendorosa i sàvia,
sabedora del seu grandiós poder,

reina suprema de totes les coses,

misteriós espill d’allò que som.

Ningú mai no la domina,
cap destí pot controlar-la.

Què és fer amb eixa força

indomable que s’enlaira arreu?

No podem esbrinar què la mou,

com es va formar mil·lenis enrera?

Quan li plau canvia la fesomia,

creix, s’intercala, desapareix i renaix.

Com a ésser vivent sense control,

pren possessió de nosaltres... i regna.

b) Cal relacionar un dels poemes amb una altra forma d'art: una cançó, un quadre, un ball, una pel.lícula, etc. Explica la relació que estableixes entre el poema i l'obra d'art que has escollit.

Podem relacionar el poema de La natura supera la basarda amb el quadre l'Estanc amb nenúfers (1899) de Claude Monet ja que aquest ens  reflecteix una natura voluminosa que creix sense que l'home la pugui controlar i que és imponent, preciosa i a la vegada superior a nosaltres, tal com descriu el quadre.

El Noucentisme

El Noucentisme va ser un moviment que va sorgir al al 1906 i va substituir al Modernisme, i va començar el seu decilvi i fins a posar fi amb el cop d' Estat de Primo de Rivera el 1923.

Aquest moviment Català , era tan literari com artístic.

Fets històrics:

En aquest moment, Catalunya, Espanya  Europa es trobaven en una crisi profunda, que va provocar quatre fets d'important rellevància: la pèrdua de les colònies americanes (Cuba i Puerto Rico) i asiàtiques ( Filipines), la guerra del Marroc, la Setmana tràgica (1909) i la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Alguns fets importants a nivell de Catalunya podem dir que són el 1906 la creació de la Solidaritat Catalana, el 1907 la creació de l'institut d'estudi Catalans, que van poratr a la creació de normes ortogràfiques (1913) i d'una gramàtica establerta (1918), també és important la creació de la Mancomunitat Catalana el 1914, que va potenciar l'educació amb Català i la llengua, és a dir es van construïr biblioteques públiques, tambés es va formar un Consell Pedagògic, i es potenciava la recerca universitaria.

És per això que el Noucentisme està molt lligat a la política i liderat per la burgesia, aquests reivindiquen l'ordre i el seny.

Objectius i valors:

El principal impulsor i toritzador va ser Eugeni d'Ors, que va començar a publicar les glosses (articles d'opinió), en "La Veu de Catalunya", en ells parlava de la Catalunya ideal. Els escriptors Noucentistes eren principalment joves universitaris, que provenien d'ambients catòlics.

L'objectiu i els seus valors abarcaven tot el que estigués relacionat amb el nou segle, és a dir nou-cents, on la raó estava per sobre de les emocions, també potenciava el classicisme és a dr la recuperació dels clàssics greollatins, la mediterraneïtat, lal'imperialisme amb la voluntat d'exterioritzar el model Català, també la civilitat és a dir la cuat harmònica, juntament amb el seny, la cortesia i per últim la voluntat de desrelització per arribar a l'ideal.

Totes aquests objectius i valors amb la finalitat d'adaptar-se a la modernització Europea.

Etapes:
Aquest moviment el podem dividir en dues etapes:

• La Combativa (1906-1914): És l'època de més esplandor. El gènere predominant va ser la poesia, amb obres com les "Horacianes" (1906) de Miquel Costa, "Els fruits saborosos" (1906) de Josep Carner, "Les muntanyes d'ametistes" (1908) de Jaume Bofill i Mates sota el pseudònim de Guerau de Liost. Una altra obra seria "La paraula en el vent" (1914) també de Josep Carner.                                         En aquesta època, la novel.la va ser un gènere poc cultivat, de la narrativa predominaven més els contes i els relats breus.                                                                                                                       El teatre tampoc no va predominar, només podem destacar a dos autors d'aquest gènere, Carles Soldevila i Millàs-Raurell.
• L'Establerta (1914-1923): En aquesta època el Noucentisme comença a decaure. Hi ha un procés d'institucionalització i la burgesia es decanta cap a idees més conservadores                                                                                                                                                   Obres importants d'aquest període són "La ciutat d'ivori" (1918).                                                         El general Primo de Rivera va donar un cop d'Estat el 1923, és en aquest moment que senyalitzem el final del Noucentisme.

Mar i Cel - Comentari de l'escena XIII del 2n acte

Aquesta escena pertany a l'obre de Mar i cel, escrita per Àngel Guimerà l'any 1888.

Pertany a la primera etapa de l'autor, la qual es caracteritza per situar els personatges en un temps llunyà i per escriure tragèdies ja que acaben amb la mort dels seus protagonistes.

La vida d'Àngel Guimerà influirà notablement en les seves obres i sobretot en els personatges principals ja que acostumen a estar desarrelats i representa l'amor d'una manera extrema i idealitzada.

Podríem dir que l'objectiu de l'obra és ensenyar-nos que no ens podem tancar en una sola idea o creença i que no sempre les pròpies són les millors. La gent pot tenir punts de vista diferents als nostres i no per això són pitjors, per això el que ens vol transmetre és el respecte cap a les coses diferents.
Mar i cel pertany al gènere teatral; per això trobem diàlegs, acotacions, monòlegs, aparts, entre d'altres característiques pròpies d'aquest gènere. 


En l'escena XIII, trobem els dos protagonistes: Blanca i Saïd. Aquest últim està enfadat perquè ha vist Blanca fent-li un petó a la mà del se cosí Ferran i Saïd , gelós, fa que els pirates s'emportin els cristians per matar-los (escena XII).
Saïd recorda i expressa en veu alta com els cristians van matar la seva mare, i en sentir les seves paraules Blanca sent una gran tristesa i li demana qe la mati ja que també es sent culpable, però ell no pot perquè l'estima, tot i que per una banda  sent odi. Saïd prefereix que ella l'insulti  que li digui el que sigui, però qu li continuï parlant pel plaer de sentir-la. Però quan Saïd li diu a Blanca que s'ha sentit enganyat i pregunta pel petó que li ha fet a Ferran ella li respon que no l'estima i que només era d'agraïment. L'escena acaba amb Saïd corrent cap a l'escala i trobant-se Hassèn.
Al llarg de l'escena trobem diferents acotacions que sobretot expressen sentiments i moviments, que es corresponen amb l'odi i l'amor que sent Saïd per Blanca, i per la confusió d'aquesta. Dins de tot aquest argument el tema principal és l'amor.
Tota l'escena transcorre dins del vaixell pirata, més concretament a la part baixa és a dir on hi ha el camarot.
Podem dir que el text és força versemblant ja que tracta de la gelosia que té un home enamorat quan pensa que ella està enamorat d'un altre.


L'obra consta de tres actes dividits en escenes. Hi ha una bona combinació dels personatges per tal que els protagonistes deixin lloc als personatges secundaris.
Totes les escenes transcorren en el vaixell pirata, més concretament en el camarot de Saïd.
La divisió pe actes serveix per senyalar l'evolució dels personatges protagonistes sobretot de Blanca; en el primer odia Saïd i els moriscos, en el segon està confusa ja que comença a simpatitzar-hi i en el tercer està totalment enamorada de Saïd i no li precoupa que ell sigui morisc i ella cistiana.


L'acció dramàtica ve donada per l'amor en certa manera prohibit entre Blanca i Saïd ja que Carles, el pare de la noia, no el consent, més aviat li repugna. I és per aquest motiu que al final de l'obra acaben morint els dos protagonistes.
Podem veure varies acotacions que ens ajuden a comprendre millor quins són els sentiments, les emocions i els gestos dels personatges.
Altres elements dramàtics que trobem en aquesta escena són els monòlegs tot i que (en aquesta escena) són força curts com per exemple el de Saïd de la pàgina 132 Per què  m'has enganyat? [...] no hi ha ni l'ombra. A la resta d'escenes també apareixen aparts.
Per tal de donar-li més força s’utilitzen molts signes d’exclamació que creen una situació molt tensa. Com per exemple: "Salveu-los!, Que! Què dius!".

Podem observar que és una de les primeres escenes en què hi ha contacte amorós entre Blanca i Saïd ja que ell li aparta els cabells amb delicadesa de la cara, també la rebrega entre els seus braços, li parla amb tendresa... i tot i estar enfadat la tracta amb molta delicadesa.
El llenguatge de “Mar i Cel” és força complex i pot causar la impressió de llunyà i arcaïc ja que Àngel Guimerà és un escriptor de la Renaixença. L’escena XIII però a part d’algunes paraules com per exemple "esqueixat", "dragaren" o "testa" que actualment no s’utilitzen de manera freqüent, és fàcilment comprensible. També cal destacar que està escrit en vers, i per això és per que al llarg de l'obra podem veure diferents figures retòriques com hipèrbatons o el títol mateix que és una imatge, tot i que en aquesta escena en concret no.


En aquesta obra és molt important l’evolució psicològica dels personatges, ja que durant el transcurs de l’argument van canviant.
Entre d’altres trobem cinc personatges que tenen una rellevant importància ; Saïd que és un pirata morisc, que vol venjar els seus pares morts per culpa dels cristians. La imatge que ell vol mostrar és el d’una persona cruel, però realment és sentimental i bona persona. Quan coneix i s’enamora de Blanca ja no té ganes de matar als cristians, és a dir ell canvia gràcies a ella.
A continuació trobem Blanca que és una monja cristiana molt tancada en la religió i que considera els moros fills del diable. Aquest sentiment d’odi contra els moriscos desapareix quan escolta la història de Saïd i comença a sentir compassió per ell, fins que arribarà a enamorar-se'n.
Carles, el pare de Blanca, també és un cristià obsessionat amb la religió, tot i que ell no canvia d’opinió en tota l’obra i això provoca la mort de la seva filla.
Ferran, nebot de Carles, tot i ser cristià i estar enamorat de la seva cosina, veu que Saïd és una bona persona i intenta ajudar-lo quan veu que ell i Blanca estan enamorats.
Per últim, Joanot és un renegat però finalment sent compassió pels cristians i traeix els pirates i ajuda els cristians a fer-se amb la nau.
Com podem veure la majoria tenen una evolució psicològica positiva.


Com hem dit anteriorment l’acció transcorre al vaixell de Saïd més concretament a la part baixa del vaixell, és a dir on hi ha la bodega o el camarot de Saïd. És un lloc tranquil i privat cosa que fa que l’acció transcorri d’una manera més romàntica i íntima.

L’acció situdad en el segle XVII, vint anys després que expulsesin els moriscos de la Península Ibèrica. L’escena XIII passa al mateix temps que a la coberta moriscos i cristians estan lluitant. Aquest fet fa que l’escena sigui més intensa ja que Blanca vol que els homes de Saïd s’aturin. Tot però transcorre ràpidament.


Com a conclusió podem dir que Àngel Guimerà va crear una de les tragèdies més famoses de la literatura catalana concentrant l’acció en un vaixell pirata on dues persones que al principi resulta que són completament diferents, s’enamoren, tot i que en certa manera saben que és un amor impossible. En aquesta obra es concentren tota mena de personatges que tenen punts de vista diferents i que gràcies a aquests es desenvolupa una acció dramàtica emocionant, que fa que sentis llàstima pel tràgic final dels personatges. D'altra banda ens vol transmetre un missatge d’acceptació cap a les idees o creences diferents a la les nostres, ja que no són millors unes que altres i és possible que unes complementin a les altres.
Aquesta escena és molt decisiva ja que gràcies a que les coses entre Blanca i Saïd s'aclaren els cristians es salven i no són assassinats pels pirates. També és molt important ja que és una de les primeres escenes que veiem contacte amorós entre els dos protagonistes i els sentiments que senten un per l'altre surten a la llum.
És per tot això que és aquesta escena és tant important aquesta.

Els moriscos

Activitats 5 pàgina 178:

Qui eren els moriscos? Com vivien i quin tipus de creences tenien? Quina mena de mesures va emprendre la jerarquia política i eclesiàstica contra aquesta comunitat, abans de la seva expulsió?


Els moriscos eren els musulmans i islàmics que vivien al Regne de Castella i d'Aragó sobretot al la zona de València i d'Andalusia, i que van ser convertits i batejats per la religió Catòlica.
Ells creien en Al.là déu de l'Islam i tot el relacionat amb aquesta religió.

Els moriscos vivien seguint les seves tradicions en tots els sentits, és a dir religió, menjar, roba...però estaven perfectament  integrats dins de la societat del Regne de Castella i d'Aragó.
Eren gent que posseïn molt coneixement i que estaven més desenvolupats culturalment per exemple el tema de l'hiégene era molt important cosa que evitava les infeccions i les malaties, també tenien més bons metges ja que la medicina també estava més avançada etc.
Economicament es dedicaven a l'agricultura i ramaderia, tembé eren comerciants i posseïen els seus propis negocis. Treballaven molt bé el fang i la plata.
Fins al moment tot anava molt bé, fins que amb l'entrada dels reis Catòlics van obligar als moriscos a convertir-se en cristians de forma pacífica. Però a partir de 1499 la cosa es va posar exigent i es va començar a fer pressió mitjançant temes econòmics com els soborns o els deutes, però també els maltractaments.
Aquest mètode va ser efectiu ja que molts moriscos es van batejar, tot i que la majoria va continuar amb els seus costums.

Els llibres de temàtica religiosa islàmica van ser cremats i els de temàtica científica es van enviar a l'universitat d'Alcalà.
Molts musulmans es van sentir enganyats ja que no podien continuar am la seva religió tot i que els hi havien promès.
A causa d'aquests fets es van començar a agrupar per tal de protestar i més d'un va ser tancat a la presó. A partir d'aquest aixecament es va dir que els moriscos havien trencat el pacte de 1491. Per això el 14 de febrer de 1502 es va fer una nova llei que obligava a que tots fossin convertits o expulsats.
Per tal de no marxar la gran majoria va accedir a convertir-se.
Amb la riquesa que posseïen i els diners que aportavena la corona els van deixar continuar amb les seves costums. Però va començar la seva desintegració dins de la societat.




Activitats 6 pàgina 178:
Per què la monarquia espanyola va decidir expulsar els moriscos l'any 1609? Com es va aplicar aquesta expulsió?


La monarquia espanyola els va decidir expulsar a causa de la convivència, difícil en aquell moment i també perquè hi havia rumors que deien que els moriscos estaven aliats  amb el rei de França per tal d'aixecar-se contra Espanya. Tot i que la riquesa dels moriscos també els interessava. Per aquests motius van decidir expulsar-los.
L'expulsió va durar 7 anys, eren agafats i posats en vaixells per tal de ser enviats a la seva terra d'origen.

Pirates i corsaris

Activitats 1 pàgina 177: 

Com observaràs, a Mar i cel es fa referència tant als "pirates" com als "corsaris". A l'obra se'n parla com si fossin termes sinònims, però no és ben bé així.

Busca informació en un diccionari o enciclopèdia sobre què són exactament un pirata i un corsari.
Quines semblances i quines diferències existeixen entre les dues activitats?
- Els pirates tenien l'objectiu d'atacar els vaixells que trobaven per tal de robar la seva càrrega o el vaixell sencer. També atacaven petites ciutats situades a la costa. Actuaven sense el consentitment de cap nació. Portaven una vida més lliure però dura ja que l'higiène era pràcticament nul.la i les infeccions abundants van acabar amb molts d'ells.


- Els corsaris eren mariners contractats per un estat o persona que els havia donat un document o patent de cors. Amb aquest tenien el permís d'atacar qualsevol enbarcació i poder-se fer amb la càrrega i el vaixell.


- Podem dir que la principal diferència entre els pirates i els corsaris era que el pirata atacava qualsevol embarcació, en canvi els corsaris atacaven els vaixells d'altres estats que els ordenava l'estat o la institució a la qual pertanyien.




Activitats 2 pàgina 177:
Durant el segle XVI la pirateria va tenir una vigència absoluta i va ser una amenaça constant per a la costa mediterrània; i, concretament, per a les terres de parla catalana. Informa't sobre les raons polítiques i econòmiques que hi havia darrere de la pirateria en aquella època.


- De tant en tant venien flotes de l'Imperi Otomà, però normalment eren petites embarcacions vingudes del nord d'Àfrica. Venien en busca de naus comercials que eren una presa fàcil i amb molt de valor. També atacaven petits pobles costaners poc defensats per tal d'aconseguir un bon botí o simplement esclaus . En tornar al seu país podrien treu-re una bona quantitat de diners. També es raptaven els passatgers dels barcos per tal de demanar un rescat.
La pirateria adreçada a les naus cristianes era considerada una forma de guerra santa per tant molt noble.
Podem veure que els motius econòmics eren diversos.