Arbre geneològic d'Antígona

                                                                                                                                                                   

Resum d'Antígona - Salvador Espriu

Antígona és una obra de teatre escrita per Salvador Espriu i basada en una tragèdia grega de Sófocles amb el mateix nom.

El primer acte que succeeix dins del palau ens serveix per conèixer els personatges i situar-nos dins l'acció. En aquest la guerra és a punt d'esclatar cosa que provoca un gran dolor a les dones de Tebes. Antígona intenta evitar que els seus dos germans Polinices i Etèocles s'enfrontin, i intenta fer-los entar en raó, però és inútil i finalment la guerra esclata. I acaba amb la mort dels dos germans. Ismene també germana d'aquests i d'Antígona els dóna la notícia. Tot seguit Eumolp anuncia que Creont ja és rei Les dues germanes supliquen i resen per què aquest tingui pietat del cos de Polinices.
En el segon situem l'acció a les afores del palau i en una nit de tempesta. Eumolp fa anar a Tirèsies (endeví) cap al lloc on es troba el cos de Polinices per tal que l'endeví que aquest convenci a Antígona que no ha d'enterrar el seu germà, però aquesta no li fa cas i Eumolp decideix ajudar-la. Els guàrdies descobreixen Antígona, i enlloc de fugir ella prefereix assumir les conseqüències. Tant Antígona com Eumolp decideixen sacrificar-se  pel que creuen just.
En el tercer i últim acte l'acció es situa altre cop dins del palau de Tebes. L'endeví anuncia un mal futur per Tebes si Creont no enterra el cos de Polinices com diu la tradició. El poble s'ha posat de part d'Antígona i l'acompanyen a ella i a Eumolp cap a palau.
Aquesta i Creont manetenen una conversa i finalment Eumolp és exculpat, però ella és condemnada a patir la pena màxima. Acaba que Eumolp l'acompanya cap al seu fatal destí.

Al Present - Màrius Torres (Vídeo)

El Simbolisme i Baudelaire

EL SIMBOLISME


El Simbolisme és un moviment artístic que va néixer a França cap a finals del segle XIX com a reacció en contra del Realisme i del Naturalisme. Consistia en capturar les veritats absolutes de manera indirecta, ja que era l'únic mètode per aconseguir-ho, és a dir, mitjançant imatges, volia aconseguir l'ideal. És per això que les obres que pertànyen a a quest corrent contenen  moltes figures retòriques com metàfores, imatges...

Els poetes simbolistes utilitzaven el vers lliure per tal de transmetre la sensació de lleugeressa. En els poemes no hi ha gaires descripcions ja que el que pretén l'escriptor és evocar i provocar sentiments al lector de manera que utilitzen moltes imatges per tal de reflexar el seu estat anímic. Un dels recursos més utilitzat va ser la sinestèsia amb l'objectiu de confondre i barrejar els sentits.

La poesia va ser el gènere més cultivat  i en el que aquest moviment ha tingut més influència, ja que en la prosa i el teatre va ser més difícil adaptar-lo. La novel.la més significativa va ser  Les Demoiselles Goubert de Paul Adam i Jean Moréas escrita el 1886. I l'obra teatral més significativa és Axël (1890) d'Auguste Villiers

Va ser Charles Baudelaire qui amb la seva novel.la Les Fleurs du mal va tenir origen aquest moviment. Aquest es va inspirar de les obres de l'escriptor Edgar Allan Poe.
Paul Verlaine va ser un poeta important ja que va definir molt bé l'essència del Simbolisme, en un recull d'assajos anomenat Poètes maudits (1884)
Els simbolistes van fundar moltes publicacions com per exemple La Vogue que va ser la primera i es va fundar l'abril de l'any 1886, l'octubre d'aquest any es va fundar Le Symboliste, També diferents diaris com Le  Mercure de France (1890), La conque entre d'altres.





CHARLES BAUDELAIRE

Va ser un poeta, crític i traductor francès del segle XIX.
A causa de la vida bohèmia que portava se'l va anomenar el poeta maleït. Des de molt jove es va convertir en un addicte a les drogues, freqúentava els prostíbuls, es barallava...
També va ser durant la seva juventud que es va començar a ajuntar amb grups literaris del Barri Llatí i hi va participar activament. També va ser un crític d'art i de música destacable. A la vegada però va tenir una mala reputació i no va ser ben vist a causa de la seva conducta.
En aquesta època va publicar Les flors del mal (1857), Paradisos artificials (1858-1860), Petits poemes en prosa (1869) entre d'altres.
Va morir l'any 1867 per culpa de la sífilis que li havia encomanat una prostituta.

Altres obres que va escriure són:  Le Salon de 1845 (1845), Journaux intimes (1851-1862), Fusées (1867) etc
És considerat el pare de la poesia moderna ja que és el primer que concep la ciutat com a objecte artístic, substitueix la concepció oroginal de la bellesa artística, creà situacions antirromàniques, rebutja l'inspiració romàntica i creu que la veritable funció de la poesia és la imaginació.
Baudelaire també és conegut com el precursor del Simbolisme ja que els seus poemes estan compostos per imatges que combinen elements llunyans i exòtics, juntament amb els quotidians, amb els quals transmet una gran expressivitat a causa de la seva exactitud. A Catalunya un dels grans seguidors de Baudelaire va ser Màrius Torres que el va tenir com a model.

Quadern d'Aram - Comentari de text

El llibre al qual pertany aquest comentari és Quadern d’Aram escrit per Maria Àngels Anglada l’any 1997. Aquesta va ser la seva última obra, que comptava amb el suport i reconeixement públic ja que feia 30 anys que havia escrit les seves primeres obres. Cal destacar que uns anys abans (1994), ella havia escrit el Violí d’Auschwitz que tractava sobre el genocidi dels jueus a mans dels nazis, i entre les quals hi ha similituds com els valors i el missatge que vol transmetre.

El gènere amb què està escrita és narrativa i no li podem assignar cap corrent estètic concret.
L’objectiu de l’obra és denunciar la crueldat humana a través d’uns fets que van tenir lloc entre 1915 i 1916, és a dir el genocidi armeni  per part dels turcs, i per tal que sigui recordat i conegut  igual que el nazi. Durant aquests anys molts armenis van ser empresonats , deportats i brutalment assassinats. Alguns però van poder fugir a temps, i és concretament en la fugida d’una mare I un fill el que relata aquest llibre, i com aquest fet els canviarà la vida per sempre.
Però ens centrarem més concretament en les pàgines 88 i 89 d’aquesta novel·la, que formen part del capítol V anomenat  Marik. Marsella, on Aram abans d’embarcar amb els Kondos li dóna la llibreta a Marik (la seva mare) per tal que  ella continuï.

Fins ara el narrador havia estat Aram, però ara aquest paper recau sobre Marik, per tal que expliqui els fets des del seu punt de vista i ens permeti accedir als seus pensament i records.
En els fragments següents es centra en explicar per una banda la fugida de manera força resumida, sobretot detalls concrets i per altra banda la prometença que ella va fer quan Aram estava malalt, la d’anar al monestir de Narek i afegeix també detalls de la vida de Vahé.

Fixant-nos primer de tot en la fugida, Marik destaca la valentia del seu fill durant tot el camí, i com els fets que va veure el van fer convertir-se en adult de manera ràpida; un d’ells és quan Aram recull un nadó dels braços de la mare que es moria, també l’autocontrol que va tenir amb la gana és a dir mai no reclamava ni més menjar, ni més beguda. Sobre la fugida també destaca tota la gent que trobaven pel camí i que acabava defallint ja que no tenien provisions, però no se’ls podia donar ajuda. Com hem dit gràcies a la seva prometença es poden salvar els dos, però abans d’ emprendre el viatge ningú de la família s’hauria imaginat que cap d’aquest esdeveniments hagués pogut tenir lloc, tot i que ja havien hi havia hagut matances anteriorment. De Vahé, el seu estimat marit descriu que era un poeta que estimava Armènia, el seu país, i per transmetre aquest amor ho feia mitjançant la poesia, uns poemes que Marik ja sabia de memòria.

El tipus de discurs utilitzat és la descripció, en aquest cas d’uns fets passats (fugida) , expressats  amb un llenguatge senzill i entenedor, de manera que ho pot transmetre tan a un públic adult coma un de jove. El següent fragment el podem dividir en tres parts com ja hem mencionat amb més detall anteriorment: la primera que parla sobre com Aram va deixar de ser un nen a causa de la situació viscuda,  una segona on explica que gràcies a la seva prometença d’anar al monestir de Narek els va salvar als dos i la tercera on es narren alguns fets de la vida de Vahé. Tots aquests fets narrats des del punt de vista de Marik, i de manera interna.

Els personatges  a destacar d’aquestes dues pàgines de la novel·la són primerament Marik que veu les coses des d’una perspectiva adulta i també des del punt de vista de mare i de dona enamorada. Tot i el dolor que sent, sap sobreposar-se i narrar els fets amb serenitat i amb passió i molt de dolor quan fa referència al seu marit. Aram és destacat per la seva mare per la valentia i el control que presenta davant de la terrible situació i la seva maduresa quan tan sols era un nen. Per últim Vahé descrit com un poeta enamorat de la seva terra que transmetia aquesta passió als qui el rodejaven. Pel que fa al temps i a l’espai, Marik escriu desde Marsella, 8 anys després de la fugida, és adir el 1923. En relació al temps històric cal dir que el Tractat de Sèvres firmat el 1920 va reconèixer la independència d’Armènia i en va delimitar les fronteres. Com podem veure tot i que les protagonistes no es troben en el seu país, veiem que són temps més tranquils. Pel que fa al temps del discurs, trobem retrospeccions ja que tot el que explica es basa en records passats i en aquests fragments de manera força ràpida ja que no aprofundeix molt.
Com a trets estilístics cal destacar la interrogació retòrica que trobem en “Mai no en tindrien prou, de sang armènia?, també trobem una frase feta “ens havia tingut amb l’ai al cor”, i per últim destacar el motiu de les roses, que simbolitza la vida deixada enrere i arravatada pels turcs.

Com a conclusió podem dir Quadern d’Aram, és una novel·la que ens convida a recordar tot i que pugui ser dolorós,  per tal de rectificar i no caure en els mateixos errors un altre cop, també posa de manifest la perversió humana, i fa una reflexió de com som capaços els humans d’arribar en aquests extrems de crueldat contra els nostres semblants. Tota aquesta crítica i reflexió combinada amb la il·lusió, amor i lluita constant per sobreviure i refer la vida després d’una desgracia, a seguir endavant  perquè cada dia sortirà els Sol i s’ha de continuar  tot i que el passat pesi, i justament això és el que veiem reflectit a les pàgines 88 i 89, aquesta necessitat de continuar vivint i no caure en l’oblit.

Viatge per la Mediterrània

2.1) Marca en un mapa d'Europa els llocs pels quals passà Aram en el seu viatge des d'Atenes fins a Cadequés, on, segons l'autora, s'establí definitivament, i digues quins països va creuar.

Armènia

Armènia és un estat situat a Àsia, a la part nord-est de l'altiplà Armèni, entre el Petit Caucas i l'Araxes. Al nord està limitada per Geòrgia, al est per l'Azerbaidjan, al sud - oest per Turquia i al sud - est per Iran.

La capital del país és Erevan.
Geogràficament parlant, podem dir que és una zona muntanyosa, i les seves altituds estan sempre per damunt dels 1000 m, però el volcà Aragac és el més elevat, amb una altura de 4.095 m. Els terratrèmols i són freqüents.
El clima és continental, és a dir els hiverns són freds i els estius calorosos i força secs, la pluja és escassa.
El llac Sevan és el més gran de la regió ja que rep aigua de vint-i-vuit rius, i l'Hradzan s'emporta l'aigua cap a l'Araxes.
Els sóls són volcànics, i negres, i en ells predomina principalment una vegetació semidesèrtica i cap a altures mitjanes es troben algunes extensions herbàcies.
Les activitats econòmiques principals són l'agricultura, la ramaderia i la pesca, tot i que el sector miner també és molt important. S'ha de tenir en compte que la densitat de població és relativament alta.

Es creu que Armènia podria ser un dels primers llocs on es va assentar la civilització humana.
El regne d'Armènia va arribar a la seva màxima esplendor i expansió entre el 95 i el 66 a.C, ja que s'extenia per les costes de tres mars: el Caspi, el Negre i el Mediterrani. És una país que al llarg dels segles va estar dominat per diferents imperis com per exemple el Romà, el Bizantí, el Persa i l'Otomà, tot i que també ha viscut períodes d'independència.
Cal destacar que  l'any 301, Armènia es va convertir en el primer país del món en adoptar la religió cristiana de manera oficial.
Cap el 636, va passar a ser un principat autònom dins de l'imperi Àrab, però quan aquest es va debilitar (884) va recuperar la seva independència.

Entrada ja l'Edat Mitjana Armènia va estar gobernada per la dinastía Bagrátida fins el 1045. Durant aquest període molts territoris de l'Armènia es van separar per formar estats independents, tot i que aquesta situació va durar poc ja que van caure en mans dels bizantins i poc després dels turcs. Els mongols també la van conquerir i a ells s'hi van afegir altres estats centrals asiàtics (1200-1400) aquest fet va provocar que Armènia quedés molt debilitada, amb la qual cosa el 1500 l'Imperi Otomà i l'Imperi Safàvida es van repartir el territori Armeni tot i que Rússia es va incorporar la part est.
Però va ser amb l'inici de la primera Guerra Mundial quan van arribar els problemes pels Armenis;

Els Joves Turcs havien acavat amb el gobern del sultà Hamid i s'estaven fent amb el poder amb l'objectiu d'aconseguir un estat centralitzat i culturalment homogeni. En esclatar la Gran Guerra, aquest nou govern es va començar a malfiar dels armenis ja que pensaven que estaven aliats amb l'enemic i també pel fet que els russos van mantenir un contingent de tropes armènies. Com a conseqüencia el 24 d'abril de 1915 molts intel.lectuals armenis van ser arrestats, i funcionaris del govern destituits, se'ls va pendre les armes de foc i va començar la seva detenció i deportació que va finalitzar amb assassinats massius patrocinats i aprovats per l'estat és a dir un genocidi contra el poble Armeni. Aproximadament van ser assassinats un 1,5 milions d'armenis entre el 1915 i el 1923 i més d'un milió van ser deportats cap a Síria o enviats al desert on van morir de gana i de set. També cal tenir en compte que dones i infants van ser raptats i després en van abusar, es va torturar, expropiar... A partir d'aquest moment va començar la diàspora Armenia cap a països àrabs com per exemple Egipte, Líban etc, tot i que també es van dirigir cap a Europa (París, Moscú, Londres, Marsella...) o Amèrica (Buenos Aires, Toronto, Montreal, Nova York, Los Ángeles...). Llocs on han pogut continuar i "refer" la seva vida després de la gran atrocitat que van haver de viure, i que el seu record perdura el dia d'avui, és per això que el 24 d'abril es conmemora arreu del món.

Aquest fet atròs l'han tractat diversos escriptors en les seves novel.les, un d'ells va ser Franz Werfel que ho va reflexar en la novel.la Els 40 dies de Musa Dagh (1933) on es narra la resistència de 5000 Armenis que viuen a prop del mont Musa Dagh, i que l'utilitzaran com a fortalessa per tal d'escapar d'aquell infern. Aquesta va ser la seva millor novel.la i possiblement també la millor sobre aquest tema,  per l'enfoc que hi dóna i el missatge de la lluita per la dignitat humana i la crueltat que té l'home contra si mateix.
Una altra novel.la és Els fills de l'Ararat (2008) escrita pel periodista Marc Morte, i on el fet és narrat per Kevin Longman, un jove escriptor que s'interessa pel genocidi i per casualitat coneix a una de les poques supervivents que s'atrevirà a obrir la ferida de nou i a parlar sobre el seu passat comú a molts Armenis.

Atom Egoyam director de cinema d'origen Armeni, va dirigir el 2002 Ararat una pel.lícula que explica una història dintre d'una altra a partir d'un interrogatori d'un noi Armeni que té lloc en una duana. A partir d'aquest moment es comencen a desvelar els problemes i secrets personals dels dos personatges que arrivaran a tocar d'a prop l'holocaust Armeni.
Tot i el poc contingut artístic que s'ha realitzat sobre aquest terrible fet, hi ha hagut gent que ha volgut mantenir la memòria i el record del segon extermini més greu d'un poble contra un altre del segle XX per tal de no oblidar-lo perquè tot i que no s'en parli massa va existir i no es pot oblidar.




Fonts: http://www.genocidioarmenio.org/nota.asp?id=17, http://ca.wikipedia.org/wiki/Genocidi_armeni,  http://www.acab.es/index.phpoption=com_docman&task=doc_view&gid=6, http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0220523