La poesia - Josep Carner

1. Què és poesia?
 Segons Thèodore de Banville la "Poesia és aquesta màgia, que consisteix a desvetllar sensacions amb l'ajuda d'una combinació de sons..., aquest embruix gràcies al qual idees ens són necessàriament comunicades per paraules que, malgrat tot, no les expresssem."




a) Altres definicions de poesia:

• Art del llenguatge que consisteix en expressar segons un ritme, normalment el del vers un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc al qual cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. - Diccionari-
• "La poesia és la musicalitat de les coses que discorre a ones per recrear amb la paraula imatges visuals"- Boris Pasternack-

Definició personal de poesia:
La poesia és l'art de combinar paraules i idees per tal d'expressar els sentiments i les emocions o simplement un pensament personal.




Temes i tòpics literaris en la poesia:


a) Troba un poema per a cadascun d'aquests grans temes: Vida (i pas del temps), Amor, Mort i Natura. Cal que expiquis quin és el tòpic literari present en el poema.

• Vida ( i pas del temps): El poema és Ahir de Josep Carner, es pot identificar amb el tòpic literari de "Tempus fugit" és a dir que el temps passa irremeiablement.

   Menta, farigola,
ruda i romaní.
Una vella, vella
com un pergamí




d'hora a la finestra
vol reconfegir
la casa que hom veia
darrera el jardí.
D'allà la cridava
un minyó veí.
Anaven a escola
pel mateix camí.




 Que en fa d'anys, sospira,
que ell se li morí!
Tants d'anys fan un dia,
un de sol: ahir.

I, si s'estimaren,
mai no s'ho van dir.
Menta, farigola,
ruda i romaní

• Amor: El poema és Cançó d'un doble amor de Josep Carner, es pot identificar amb el tòpic literari de   el joc de l'amor ja que es refereix a l'amor com a pura diversió.

L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.




Estimo l'una, oh gai atzar!
Estimo l'altra, oh meravella!
Bella com l'una no m'apar,
fora de l'altra, cap donzella.




L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.




Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.




L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.




I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.




L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

• Mort: El poema és  Em declaro vençut de Miquel Martí Pol, es pot identificar amb el tòpic literari de "Memento Mori"

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré en somort. Cada matí
esfullaré una rosa -la mateixa-
i amb tinta evanescent escriuré un vers




decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori, caveu un clot profund
i enterreu-m'hi dempeus, cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:




-Mireu, un mort amb la mirada viva.

• Natura: El poema és el numero I de La natura supera la bassarda d'Emigdi Subirtas, podem identificar el tòpic de Beatus ille pel fet del contacte amb la natura que té l'home.

Davant de mi es presenta la natura,

esplendorosa i sàvia,
sabedora del seu grandiós poder,

reina suprema de totes les coses,

misteriós espill d’allò que som.

Ningú mai no la domina,
cap destí pot controlar-la.

Què és fer amb eixa força

indomable que s’enlaira arreu?

No podem esbrinar què la mou,

com es va formar mil·lenis enrera?

Quan li plau canvia la fesomia,

creix, s’intercala, desapareix i renaix.

Com a ésser vivent sense control,

pren possessió de nosaltres... i regna.

b) Cal relacionar un dels poemes amb una altra forma d'art: una cançó, un quadre, un ball, una pel.lícula, etc. Explica la relació que estableixes entre el poema i l'obra d'art que has escollit.

Podem relacionar el poema de La natura supera la basarda amb el quadre l'Estanc amb nenúfers (1899) de Claude Monet ja que aquest ens  reflecteix una natura voluminosa que creix sense que l'home la pugui controlar i que és imponent, preciosa i a la vegada superior a nosaltres, tal com descriu el quadre.